Crònica: Cicle de conflictes al món: Qüestionant fronteres


Sudan del Sud, ex-Iugoslàvia, Palestina, Txetxènia i Kurdistan, 5 territoris que alteren l’ordre pre-establert.

Enrere queden les guerres clàssiques entre Estats. La majoria dels conflictes bèl·lics que tenen lloc a l’actualitat són interns a les fronteres d’un Estat i, a més a més, les causes principals dels conflictes d’avui són les demandes d’autonomia política o d’acomodació de la plurinacionalitat d’un territori. Per això, a l’Ateneu Mulei, que té entre els seus objectius la reflexió al voltant del dret a l’autodeterminació, hem organitzat el I Cicle de Conflictes al món, sota el títol “Qüestionant fronteres”.

Els últims tres casos que hem conegut són el de Palestina, el de Txetxènia i el del Kurdistan, tres conflictes que tenen en comú que són de llarga durada, que s’enfronten a estats poderosos (com Israel, Rússia i Turquia) i que no s’albira la seva solució a l’horitzó. A més a més, tenen en comú que la seva població és majoritàriament musulmana, però també ens hem adonat com aquest fet no és, en cap cas, un element significatiu.

 

 

Palestina és un cas que quasi sempre es planteja com un conflicte sense solució, però a través de la Juani Rishmawi, membre de la Health Work Committees, i del Xavier Martí, professor d’economia mundial a la UB, vam poder conèixer quines són les causes i els actors i quines propostes hi ha per a poder solucionar, o com a mínim millorar, la desesperada situació de la població tant de la Franja de Gaza com de Cisjordània. Les desigualtats, la discriminació i les polítiques d’ocupació d’Israel que pateixen els palestins no fan més que augmentar el grau de conflictivitat entre dues poblacions que estan condemnades a entendre’s i compartir un espai. A més a més, tal com destacaven els ponents, en el context de les revolucions d’alguns països àrabs, també cal analitzar quines fractures existeixen en la població palestina i promoure-hi una regeneració política que superi els riscos de guerra civil.

Del cas de Txetxènia, a diferència del conflicte palestino-israelià, no ens arriba quasi informació, està silenciat, i les poques notícies que es publiquen als mitjans parlen de terrorisme islamista sense contextualitzar ni explicar l’origen ni l’evolució del conflicte. Nora Sainz, professora de relacions internacionals de la UAB, ens va endinsar en el coneixement d’aquesta regió del Caucas Nord que té un territori que és la meitat de Catalunya i on hi viu poc més de mig milió de persones. La realitat actual de Txetxènia és la d’un país que s’està reconstruint (ciutats ressorgides de les runes com Grozni o Xalí en són un bon exemple) que vol donar una imatge d’estabilitat. Darrere d’aquest miratge hi ha una dictadura on no es permet cap oposició política ni dissidència. Kadírov, txetxè pro-rus, governa envoltat d’una milícia que practica el terrorisme d’estat, acusats de segrestar, torturar i assassinar civils amb tota impunitat, creant un clima de terror, amb la connivència del govern rus.

El passat 25 de maig va ser el torn de conèixer la situació del Kurdistan (terra dels kurds), una de les regions històriques de l’Orient Mitjà, dividida avui entre quatre grans estats: Turquia, Iran, Iraq i Síria. De la mà del periodista i historiador navarrès Manuel Martorell, autor de varis llibres i director i guionista de documentals televisius sobre el Kurdistan, vam poder fer una aproximació a la història i cultura del poble kurd per comprendre una mica més les claus d’un conflicte extens i molt complex. Amb una població de més de 30 milions d’habitants i una extensió d’uns 500.000 Km2 en una zona especialment muntanyosa, es tracta de la nació sense estat més gran del món, per la qual Martorell hi ha viatjat des del 1988. Els recursos naturals existents, com l’aigua i el petroli, sumat a la seva situació estratègica, fan de la zona un territori  objecte dels interessos geostratègics dels estats ocupants i fan quasi impossible que el poble kurd pugui autodeterminar-se. A més a més, la incomunicació forçada entre el territori kurd de cada un dels quatre estats i l’existència de sistemes polítics prou diferents entre ells, dificulten enormement la possibilitat d’organitzar-se a través de les fronteres i treballar per un projecte nacional comú. Mentre a l’Iran es tracta d’una província i a l’Iraq d’una regió autònoma, a Turquia el conflicte segueix molt viu i tant sols hi ha hagut petits avanços pel que fa al reconeixement de la llengua i a Síria tot just sembla que es poden reconèixer certs drets a partir de les protestes que estan sent violentament reprimides. El cas de Síria, precisament, com el d’Egipte, Tunísia, Iemen o Bahrein seran molt possiblement els protagonistes del II Cicle de conflictes al món.