Crònica de la xerrada sobre atacs i defensa del català amb Ignasi Bea, Anna Porquet i Blanca Serra

{multithumb enable_thumbs=1 thumb_width=500}

Dijous 21 de novembre de 2013

Crònica

Les lleis sempre van per darrere la mobilització popular

Aquesta va ser una de les conclusions de la xerrada del passat dijous 21 de novembre a l’Ateneu Mulei. Aquesta afirmació, que es podria pronunciar en una xerrada sobre desnonaments o sobre l’abolició de la mili, es va donar en el context de la presentació del llibre Canviar la realitat. Els Grups de Defensa de la Llengua i l’aplicació de la teoria sociolingüística a l’activisme lingüístic.

Traslladant-nos a l’època de l’immediat postfranquisme, la fundadora dels Grups de Defensa de la Llengua (GDL) Blanca Serra va recordar com l’activisme lingüístic va arrossegar uns polítics autonomistes molt confusos i tebis, en matèria de llengua, a posar les bases d’un procés de normalització. El català a l’escola i als mitjans de comunicació, veritables pedres de toc del procés de normalització, es van assolir gràcies a una mobilització ferma i també, és clar, a uns posicionaments nítids derivats de l’anàlisi sociolingüística. És gràcies a aquestes aportacions teòriques que avui ens plantegem el futur de la nostra llengua en termes de conflicte lingüístic, minorització, substitució i, sobretot, ús social.

Aquesta va ser la principal aportació dels GDL, dels quals l’autora del llibre, Anna Porquet, ha reconstruït la trajectòria en un relat sintètic i clar.

Però l’acte de dijous encara va ser més complet, doncs era una presentació doble. En cristiano! Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana també va ser presentat amb la presència del seu autor, Ignasi Bea. El llibre recull 13 casos d’agressions perpetrades per les forces de seguretat espanyoles a persones d’arreu dels Països Catalans que tenen en comú una sola cosa: haver gosat adreçar-se en català als agents. Més enllà dels casos, però, l’autor va exposar el que hi ha darrere d’aquestes agressions que, llevat d’un cas, queden impunes. I no és altra cosa que una ideologia supremacista que és encoberta pel corporativisme policial i per la judicatura. Casos que fan posar els pèls de punta i que, malauradament, no compten amb prou suport per part de les administracions autonòmiques, especialment en les agressions produïdes al País Valencià i les Illes. Els casos que exposa el llibre de Bea demostren un dels àmbits on queda més provada la subordinació del català respecte l’espanyol, malgrat els discursos (cofois o negacionistes) que vulguin amagar-ho.

El debat va conduir cap a la situació actual i el procés independentista. I, és clar, es va veure com un paral·lelisme evident el fet que en els processos històrics la mobilització vagi per davant de la legislació, en un moment en què se’ns plantegen impediments legals per exercir la nostra autodeterminació. Però també es va entendre com un paral·lelisme, com una lliçó del passat a tenir en compte, la necessitat d’omplir de contingut els conceptes pels, per evitar ser víctimes de l’engany. Si  el català ha avançat en les darreres dècades és perquè, des de la sociolingüística crítica, s’ha demostrat clarament que la normalització d’una llengua vol dir ajudar-la en un conflicte per evitar que sigui substituïda. I, per tant, fer que el català avanci implica que l’espanyol retrocedeixi a les terres de parla catalana. De la mateixa manera, amb el procés polític actual cal tenir uns objectius nítids (independència) i aclarir què s’amaga rere conceptes com estat lliure, estat sobirà o estat propi. Aclarir en quina mesura aquests termes amaguen l’ou i eviten respondre clarament a la pregunta: qui tindrà el poder (per exemple, per a les polítiques lingüístiques) en la Catalunya de l’endemà del referèndum? 

Les lleis sempre van per darrere la mobilització popularAquesta va ser una de les conclusions de la xerrada del passat dijous 21 de novembre a

l’Ateneu. Aquesta afirmació, que es podria pronunciar en una xerrada sobre desnonaments

o sobre l’abolició de la mili, es va donar en el context de la presentació del llibre Canviar

la realitat. Els Grups de Defensa de la Llengua i l’aplicació de la teoria sociolingüística a

l’activisme lingüístic.

Traslladant-nos a l’època de l’immediat postfranquisme, la fundadora dels GDL Blanca Serra

va recordar com l’activisme lingüístic va arrossegar uns polítics autonomistes molt confusos

i tebis, en matèria de llengua, a posar les bases d’un procés de normalització. El català a

l’escola i als mitjans de comunicació, veritables pedres de toc del procés de normalització,

es van assolir gràcies a una mobilització ferma i també, és clar, a uns posicionaments nítids

derivats de l’anàlisi sociolingüística. És gràcies a aquestes aportacions teòriques que avui

ens plantegem el futur de la nostra llengua en termes de conflicte lingüístic, minorització,

substitució i, sobretot, ús social.

Aquesta va ser la principal aportació dels GDL, dels quals l’autora del llibre, Anna Porquet, ha

reconstruït la trajectòria en un relat sintètic i clar.

Però l’acte de dijous encara va ser més complet, doncs era una presentació doble. En cristiano!

Policia i Guàrdia Civil contra la llengua catalana també va ser presentat amb la presència

del seu autor, Ignasi Bea. El llibre recull 13 casos d’agressions perpetrades per les forces de

seguretat espanyoles a persones d’arreu dels Països Catalans que tenen en comú una sola

cosa: haver gosat adreçar-se en català als agents. Més enllà dels casos, però, l’autor va exposar

el que hi ha darrere d’aquestes agressions que, llevat d’un cas, queden impunes. I no és altra

cosa que una ideologia supremacista que és encoberta pel corporativisme policial i per la

judicatura. Casos que fan posar els pèls de punta i que, malauradament, no compten amb

prou suport per part de les administracions autonòmiques, especialment en les agressions

produïdes al País Valencià i les Illes. Els casos que exposa el llibre de Bea demostren un dels

àmbits on queda més provada la subordinació del català respecte l’espanyol, malgrat els

discursos (cofois o negacionistes) que vulguin amagar-ho.

El debat va conduir cap a la situació actual i el procés independentista. I, és clar, es va veure

com un paral·lelisme evident el fet que en els processos històrics la mobilització vagi per

davant de la legislació, en un moment en què se’ns plantegen impediments legals per exercir

la nostra autodeterminació. Però també es va entendre com un paral·lelisme, com una lliçó

del passat a tenir en compte, la necessitat d’omplir de contingut els conceptes pels, per evitar

ser víctimes de l’engany. Si el català ha avançat en les darreres dècades és perquè, des de la

sociolingüística crítica, s’ha demostrat clarament que la normalització d’una llengua vol dir

ajudar-la en un conflicte per evitar que sigui substituïda. I, per tant, fer que el català avanci

implica que l’espanyol retrocedeixi a les terres de parla catalana. De la mateixa manera, amb

el procés polític actual cal tenir uns objectius nítids (independència) i aclarir què s’amaga rere

conceptes com estat lliure, estat sobirà o estat propi. Aclarir en quina mesura aquests termes

amaguen l’ou i eviten respondre clarament a la pregunta: qui tindrà el poder (per exemple, per

a les polítiques lingüístiques) en la Catalunya de l’endemà del referèndum?