Nit de monòlegs amb Fem Riure

Monòlegs amb Fem riure

Dissabte 5 d’abril de 2014 – 23h

Per algun misteriós fenomen, és molt comú acceptar que els monòlegs d’humor no es facin en català. Se’n donen diferents raons -si se n’arriba a donar alguna- que es presenten com a evidents, raons de mercat, de negoci i la raó psicosocial definitiva: el català no fa gràcia.

Bé, doncs…aquests 5 vindran al Mulei a dir-nos: Fem Riure

Els 5 monologuistes són:

  • Josep Català
    Considerat com un dels residus tòxics més perillosos del submón industrial tarragoní, Josep Català és prou pedant per afirmar que “el meu estil beu de les fonts de l’stand-up clàssic americà: Allen, Hicks, CK, Stanhope… ironia àcida i crítica social, amb un punt d’anarquia”. Però en realitat no és més que un altre monologuista de merda que fa bromes sobre el seu penis.
  • Pau Duran
    És molt formal. Es fa amb tothom, té molts amics. Fins i tot en té de pijos i fatxes; cal conèixer l’altre bàndol. No és llest, no és ric. És ben plantat, però tampoc es treu partit. Té bones idees, però se li obliden. Tothom mana més que ell, sobretot en el que l’afecta personalment.
  • Toni Mateos
    Sagitari, friqui, hipster, més reusenc que el general Prim i l’Almendrina. De petit sempre  demanava un Scalextric. Mai l’hi van regalar. Els seus pares li deien que els reis d’Orient no s’atrevien a entrar al seu barri. El van enviar a un col·legi de pagament perquè estudiés i els hi van retornar els diners. Actualment sobreviu com a monologuista de fortuna.
  • El Matteo
    El Matteo parla sempre en català, encara que sigui més italià que la pizza. Algunes fonts, en canvi, assenyalen que és més català que les anxoves de l’Escala, malgrat el seu curiós accent. Murri i masclista, com qualsevol bon italià, ens explica les seves vivències en una Catalunya rica (en coca) i plena (de prostíbuls).
  • Ana Vera
    Una xarnega amb el salero del sud i el seny català, marcada pels anys 80, ens presenta família   amors sense tenir gaire clar si és ella la rara o si els altres no són normals. És oberta, però sense passar-se, que va anar a un col·legi cristià. Els acudits que surten de l’Ana Vera sempre són frescos.

Entrada inversa: No pagues res per entrar, en acabar l’espectacle, si t’ha agradat, paga el que et plagui.