Paella tertúlia amb López Tena i Jordi Martí

 

Crònica de la Paella-tertúlia que vam organitzar per diumenge 2 de març de 2009 a l’Agrupació Folklòrica de Molins de Rei.

López Tena i Jordi Martí: una paella sucosa

Finalment, després dels articles encreuats el passat mes de novembre, Jordi Martí i Font i Alfons López Tena van seure al voltant d’un arròs per acabar de discutir el que havia motivat la seva coneixença “cibernètica”: la lluita independentista s’ha de centrar en la conquesta d’un estat o ha d’anar lligada a un procés de transformació del model econòmic?

L’acte el va organitzar l’Ateneu Mulei de Molins de Rei, i va comptar amb l’assistència d’unes quaranta persones. I després d’ingerir l’arròs va començar el debat, també estimulat per les intervencions del públic assistent. I va resultar, certament, un debat sucós, amb substància. La proposta de debat era agosarada però estava en sintonia amb les circumstàncies polítiques actuals, les quals fan visible l’eixamplament de l’independentisme: a la taula s’hi asseien, d’una banda, una persona vinculada històricament a CDC i que ha fet una carrera judicial que l’ha portat al ventre de la bèstia, al Consell General del Poder Judicial espanyol. De l’altra, un militant independentista dels vuitanta que ha acabat formant part de la central anarcosindicalista CGT.

Els dos ponents no van arribar a definir quina mena de programa podria aglutinar tots i totes les que lluitem per la independència, però sí que van trobar alguns elements comuns. Però primer, explicarem les discrepàncies. Per a Jordi Martí, la conquesta de la independència va lligada a un projecte d’alliberament de la majoria social catalana, això és, la classe treballadora. Per a López Tena, vincular alliberament nacional amb alliberament social és contraproduent, i així ho considera perquè en aquests moments aquest segon projecte (s’anomeni socialisme o s’anomeni com s’anomeni) no compta amb gaire partidaris al nostre país, al seu parer. S’ha de dir que el jurista partia amb avantatge en el seu discurs: mentre el sindicalista es veia obligat a explicar que volia la independència i alhora el canvi de paradigma econòmic, i a explicar com es relligava tot això en una estratègia política (a llarg termini, per força), López Tena ho tenia més fàcil. Ell no deia si estava a favor o en contra d’un model econòmic o altre perquè, simplement, prou important és la conquesta d’un poder polític propi com per afegir-hi “adjectius”. L’Estat fa la Llei, i aquest fet tant essencial que ara tenim en contra els catalans i catalanes és el que guanyaríem, i això té prou potencialitats transformadores per a lluitar-hi a favor.

Tots dos van fer èmfasi en allò que reforçava els seus arguments: Martí assenyalava que en una Catalunya independent ens podrien governar els mateixos que ara ho fan i que, per tant, “canviés tot per que no canviés res”. López Tena digué: potser; però la millor garantia per a que ens segueixin manant els que ara ho fan és que endarrerim la lluita per la independència fins a la conquesta d’una hegemonia determinada (l’esquerrana, s’entén) al si del moviment. Menció a part mereix el tema de la territorialitat: el jurista considera que l’Estatut del Principat pot donar lloc a la celebració d’un que seria la porta d’accés a la independència… d’aquesta part del país, és clar. Per la seva banda, Martí donava més importància a la llarga però profunda tasca de conscienciació nacional, que ha d’abastar tots els territoris on es parla la nostra llengua, és a dir els Països Catalans. Aquesta consciència nacional s’adquireix en les lluites socials, que s’ha d’empletar al moviment d’alliberament nacional. I va posar dos exemples clars d’èxit del moviment independentista. Un de més genèric: èxit en comprovar que les lluites pel territori arreu de Catalunya en les darreres dècades s’havien fet en clau nacional i no oposant les comarques a la metròpoli barcelonina. L’altre, més concret: el moviment contra el Transvasament de l’Ebre va “catalanitzar” aquesta regió.

Però més enllà de la discrepància, també es van plantejar elements interessants de cara a la construcció del projecte independentista. Tots dos estaven d’acord en què la base del moviment es trobava en el principi polític d’oposar-se a la dependència (en qualsevol dels sentits): organitzar-se i decidir és el punt de partida d’una societat que vol ser lliure. I encara més: López Tena va destacar positivament que, com més capacitat de decisió tenen les persones sobre les seves vides -per exemple, amb la conquesta del dret al divorci- més la troben a faltar en els altres àmbits –és a dir, més s’adonen de la dominació política-. L’independentisme s’ha de basar en un empoderament de la societat civil.

Com vam dir en la presentació del dinar, l’eixamplament de l’independentisme ha desbordat les organitzacions primigènies dels setanta i vuitanta, les que partint del marxisme feren una tasca d’extensió del moviment entre les classes populars. Avui, al costat d’aquests plantejaments esquerrans, trobem que la proposta independentista no resulta descabellada entre les elits econòmiques i socials que van ajudar a construir i mantenir l’Espanya postfranquista (la darrera mostra d’una actitud constant en la contemporaneïtat): com va dir López Tena, a la metròpoli madrilenya ja no necessiten el “moro amigo” per al manteniment de l’aparell polític espanyol, ara ja hi poden posar els “blancs i cristians”, que són els seus. I això vol dir que La Caixa, Planeta són espanyols “de segona”, han passat a ser la cua del lleó. Pot desconcertar inicialment, però girar l’esquena a la realitat no ajuda a avançar.

El contingut socialista en la lluita o la priorització d’un front comú per la conquesta de l’estat és un debat latent en el moviment independentista català. I és en moments de creixement i extensió social quan aquest s’accentua. Amb totes les diferències que hi vulgueu trobar, aquest debat és el que es manifestà en el moment de més creixement de l’MDT dels vuitanta, quan uns optaren per la “Política Independentista de Combat” i els altres pel “Front Patriòtic”. És, doncs, un debat ineludible, però res no ens obliga a repetir el fatídic desenllaç dels vuitanta, sinó que avui, amb més bagatge polític, l’independentisme pot arribar a trobar uns elements reivindicatius bàsics per a esdevenir una alternativa sòlida. I construir així un moviment d’aliança entre sectors socials que reflecteixi la majoria social catalana i que aconsegueixi dinàmiques unitàries en la lluita per un nou marc polític… que pot conduir o no a la transformació de les relacions de producció.

Albert Botran Pahissa
Ateneu Mulei