Crònica de l’acte de presentació i debat de la plataforma Decidim.cat, d’alcaldes i regidors a favor del dret de l’autodeterminació, que es va dur a terme el dijous 16 d’abril de 2009 a l’Ateneu Mulei.

 

L’acte va començar amb la intervenció de Jordi Fàbrega, alcalde de Sant Pere de Torelló per EPM i promotor de la campanya Decidim.cat. Va agrair a l’Ateneu Mulei que s’organitzés un acte així per parlar sobre el dret a l’autodeterminació en el context actual de la crisi, que a Catalunya hi ha una taxa del 15% d’aturats i d’aquests un 25% es quedaran sense subsidi en els pròxims 2 mesos, doncs sembla que el fet nacional ha de quedar relegat, quan té una importància cabdal també per tenir poder de decidir en temes com la crisi.

Decidim.cat neix després de tot el procés de reforma de l’Estatut de Catalunya, un nou estatut que evidentment és un avenç, com no pot ser d’altra manera, però que no és suficient per garantir un futur adequat per Catalunya. Un estatut que encara està pendent de ser retallat pel Tribunal Constitucional espanyol. I en aquesta situació tant constatada, que l’estat espanyol és incapaç d’acceptar l’existència d’altres nacions dins seu, l’exercici del dret a l’autodeterminació, com un procés democràtic és l’únic camí que ens queda.

Si en els pròxims 30 anys no avancem cap a la sobirania nacional plena, passarem a ser assimilats dins d’Espanya, com ha passat amb altres nacions sense estat. També va assenyalar que aquest procés ja està iniciant-se, doncs abans hi havia una consciència de ‘resistència cultural’, i avui en dia fenòmens com la selecció espanyola o Operación Triumfo s’entenen com normals entre bona part de la població.

Fàbrega va assenyalar que un dels problemes amb què ens trobem, és que els partits polítics catalans es barallen entre ells pel petit poder polític que ens cedeix l’estat espanyol, enlloc d’unir-se per alliberar-nos-en.

Un dels motius que va impulsar la creació de Decidim.cat va ser veure que des dels municipis, l’administració més propera al ciutadà, es feia bàsicament política de gestió com es fa en qualsevol lloc sense un fet nacional o ja resolt, i en canvi no es fa política nacional o només en petites coses com no penjar la bandera espanyola, donar suport al Correllengua, etc…

Actualment a Decidim.cat hi ha 1100 càrrecs adherits, de més de la meitat dels ajuntaments catalans, de totes les comarques, uns 160 alcaldes i amb notable presència a l’àrea metropolitana de Barcelona.

L’objectiu final de Decidim.cat és aconseguir la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació, s’entén que si aquest s’ha de demanar al govern de Madrid mai comptarà amb la seva aprovació mani el PP o el PSOE, però hi ha altres camins doncs des dels ajuntaments es poden convocar referèndums instant al Parlament que engegui una reforma de l’Estatut d’autonomia que inclogui el Dret a l’Autodeterminació. També la llei de Consultes Populars, encara no aprovada, és una via per convocar un referèndum, encara que també li cal l’autorització del govern espanyol.

Per aconseguir aquesta convocatòria, cal el treball dels regidors adherits a la campanya, Fàbrega va dir que els regidors es deuen més al seus votants que no als aparells dels partits, i per això els va demanar valentia per impulsar aquest procés, i que en alguns ajuntaments tot i no haver-hi una majoria de partits favorables, sí que es pot donar el cas d’una majoria de regidors que podrien aprovar l’impuls d’un referèndum. Un referèndum que hauria d’objectivitzar-se al màxim, amb la presència d’observadors internacionals, i que des dels ajuntaments es facilités la campanya (tant del Sí, com del No) amb el padró, fotocòpies, col·legis electorals, etc…

Després va prendre la paraula Alexandre Maymó, de la CUP. Va exposar que quan es va presentar el manifest de Decidim.cat al ple de l’ajuntament, la CUP hi va votar a favor, tot i que no hi coincidien plenament doncs es legitima la transició democràtica, és continuista en el marc social internacional, etc…

La CUP nacional no participa en aquesta plataforma perquè creuen que primerament cal exigir als aparells dels partits el compromís en la defensa del Dret a l’Autodeterminació i no només als regidors. Així com que el marc territorial de la iniciativa no són els Països Catalans, o si més no no s’hi aposta prou clarament.

Des de l’Esquerra Independentista i les CUP s’ha demanat des d’un temps ençà, la creació d’una Assemblea de Regidors dels Països Catalans, que permeti parlar clarament del Dret a l’Autodeterminació i treballar-hi en el marc de la nació sencera, i exercir de contrapoder de les institucions oficials.

Tot i això des de la CUP es seguirà l’evolució de Decidim.cat, i si aquesta tira endavant amb fets, la CUP donarà suport a les iniciatives concretes que trobi convenients.

En Joan Ramon Casals, de CiU, va començar la seva intervenció explicant que des de CiU Molins de Rei s’està apostant fort pel Dret de Decidir com un eix de la seva política local.

Va explicar que la sobirania resideix en el poble, que és un principi democràtic, i que així es troba recollit a l’Estatut de Catalunya o la Declaració dels Drets Humans, per tant aquest dret es pot exercir sempre independentment de lleis conjunturals com la constitució espanyola o la interpretació que en faci el tribunal constitucional espanyol. Així doncs, independentment de la forma en què s’exerceixi la sobirania (autonomia, federalisme, independència…), fer-ho és l’essència de la democràcia i qui es digui demòcrata no pot estar en contra d’aquest exercici.

Sobre l’Estatut de Catalunya, aprovat per referèndum, però el tribunal constitucional espanyol el pot modificar per sobre de la sobirania del poble de Catalunya. Per tant si es tal com sembla el tribunal retalla l’estatut, caldria un nou referèndum perquè prevalgui la sobirania catalana.

En Xavier Montserrat, de l’AM d’ERC, va valorar positivament Decidim.cat per ser una iniciativa transversal, municipalista, deslligada dels aparells dels partits, per la visió nacional amb sentit d’estat i perquè avança en una radicalització democràtica dels ajuntaments.

I sobre els principis democràtics, va dir que no podem acceptar que l’estat espanyol no accepti la nostra existència i sobirania. L’estat no té dret a negar-nos com a poble, això no és acceptable des del punt de vista democràtic.

També va dir que el nostre no és un cas estrany al món, ni tant sols a la Unió Europea on s’han creat nous estats en els últims anys i també amb procesos democràtics. La República Txecoslovaca es va separar en dos estats, Txèquia i Eslovàquia, amb un proces democràtic i pacífic. Així Europa ha de ser un objectiu, ser-hi de ple dret, per tenir-hi veu en tots els temes que s’hi decideixen.

Sobre Decidim.cat va destacar que una iniciativa municipalista permet treballar més fàcilment amb el marc dels Països Catalans a diferència de les institucions autonòmiques, d’una manera semblant a l’Institut Ramon Llull que tot i no comptar amb la col•laboració de la Generalitat Valenciana hi té adhertis municipis valencians.

Finalment va destacar, que els catalans i concretament els partits, només podran fer avenços cap al Dret d’Autodeterminació si treballen units, si es busca el matís no es podrà avançar.

Seguidament va parlar Xavier Paz, del PSC. Sobre l’exercici de la sobirania, va dir que l’any 2010 tindrem l’oportunitat de fer l’exercici màxim de sobirania en les eleccions autonòmiques, i si ens referim a democràcia directe ja es va fer un referèndum per aprovar l’Estatut de Catalunya.

Sobre la propera sentència del tribunal constitucional espanyol sobre l’Estatut, va defensar la legitimitat d’aquest òrgan per fer-ho doncs això és la separació de poders. Va dir que segurament cal democratitzar el poder judicial, i així ho voldrien els socialistes però que no compta amb el suport del PP.

S’agraeix que es facin debats i iniciatives que clarifiquin les postures, doncs hi ha partits que diuen ser independentistes sempre, altres depenent de les situacions,… I que cal dir clar si el què es vol és un referèndum d’independència, no marejar amb termes com Dret de Decidir o Dret a l’Autodeterminació.

Ell no creu que siguem una autonomia de segona, doncs a Catalunya s’ha obtingut un nivell de benestar important tenint en compte de la situació d’on es venia. Segons ell la perplexitat o desconcert que s’anomena últimament existeix, però no és pel fet nacional com es vol fer creure sinó que és a nivell europeu.

Va donar les dades d’un dels últims baròmetres del Centre d’Estudis d’Opinió, segons el qual només un 17% dels catalans es declara independentista, que la majoria es considera tant català com espanyol, o que un 72% dels enquestats vol que Catalunya sigui una autonomia o part d’un estat espanyol federal.

En Jordi Romeu, d’IiE, va començar parlant sobre les paraules i el seu significat. Com els espanyols no es diuen a sí mateixos nacionalistes, i usen aquesta paraula amb connotacions negatives contra els catalanistes. O com pel políticament correcte, s’usen termes com sobirania o Dret de Decidir enllocs d’independència o Dret a l’Autodeterminació.

Sobre l’exercici de l’autodeterminació, va dir que ha de ser un procés democràtic i pacífic, per això cal un marc per part dels estats que ho permeti, però tot i els impediments que hi puguin posar, diferents procesos han tirat endavant. Casos d’èxit com a Txecoslovàquia, o de fracàs com el Quebec, que després de dos referèndums perduts segueixen en el seu procés d’alliberament.

Va destacar que això que a cada elecció ens autodeterminen, com diuen els socialistes des de fa 20 anys, és fals. A les eleccions s’escull a un partit, amb un programa amb molts punts, per una institució concreta i no es pot equipar a una pregunta concreta sobre un sol tema tant important com la sobirania d’un poble.

Al torn de preguntes i debat, es va preguntar fins a quin punt es comptava amb la Llei de Consultes Populars doncs aquesta preveu també l’aprovació final de les consultes per part de l’estat espanyol. Jordi Fàbrega, va dir que s’està treballant amb l’Alfons López Tena, del Cercle d’Estudis Sobiranistes, per mirar les escletxes de la llei per tal que el referèndum compti amb l’aprovació del Parlament de Catalunya, visibilitzar-ho i si aleshores Espanya ho nega és una prova de la seva mancança democràtica.

Es volen esgotar tots els procesos legals, per donar visibilitat i legitimitat al procés de cara a la societat, però si és necessari es pot tirar endavant un procés de desobediència civil impulsant-ho des d’institucions reconegudes com els ajuntaments, entenent que l’estat espanyol no és democràtic i aprofitar així per internacionalitzar el conflicte.Per això cal compromís tant de tots els càrrecs com dels ciutadans, i treballar per fer-ho possible.

Sobre l’estructura i objectius de Decidim.cat, Jordi Fàbrega va exposar que Decidim.cat pretén treballar en tot el marc dels Països Catalans, i es tenen contactes amb el PSM i ERC-Illes per aconseguir regidors adherits a les Illes i pel 30 de desembre, Diada de Mallorca, es vol fer la presentació de Decidim.cat a les Illes. També al País Valencià hi ha algun regidor adherit i s’està treballant per estendre-hi la iniciativa.

Decidim.cat ja compta amb uns estatuts aprovats i està formalitzat com a entitat. Actualment són 1.100 càrrecs de 8.000 a Catalunya, és una bona xifra inicial però cal seguir-la ampliant. Es treballa amb altres entitats com la Plataforma Pel Dret de Decidir, 10mil a Brussel·les,… per fer accions conjuntes com per exemple una resposta a la retallada del tribunal constitucional. A algunes comarques ja s’està fent coordinació per part dels regidors d’allà. Els objectius principals són: Ampliar el nombre de regidors, fer pedagogia del dret de decidir, i estudiar molt bé l’execució de la consulta en temes legals, d’organització, de visibilització, d’internacionalització, etc…

En Xavier Paz, va dir que el Dret a l’Autodeterminació només és aplicable a processos de descolonització. En Xavier Montserrat va replicar que a casos recents com Kosovo es va aplicar sense ser cap colònia.
També responent la seva intervenció anterior, va dir que la gent no respon a les enquestes que la independència sigui la seva preocupació principal, però sí que li preocupen temes que es solucionarien amb la independència com el finançament, infraestructures,… I que cal treballar per visibilitzar aquesta relació.

L’Alexandre Maymó, va puntualitzar sobre la idea que la unió fa la força, que la suma no sempre fa major el resultat, si la gent que es suma no té interessos compartits.

En Jordi Romeu, va explicar que les organitzacions internacionals han intervingut en procesos d’autodeterminació quan aquests s’han fet visibles a nivell internacional i s’han tirat endavant seriosament, com el cas de Montenegro.
Així cal la internacionalització del conflicte perquè això ajudarà a una resolució favorable. Les diferents potències s’hauran de posicionar, i les democràtiques hi hauran d’estar a favor o respectar la decisió del poble català.

Guillem Vilaseca
Ateneu Mulei

(Del bloc Nar-hi nant)

Veure fotografies de l’acte

Altres valoracions de l’acte:
•    Alexandre Maymó
•    Jordi Romeu

Es va poder veure una projecció del vídeo, cortesia de Miquel Pellicer, sobre els fets al voltant de la caiguda del pont.

Després va haver-hi una presentació de diapositives sobre l’orígen del pont, la repercussió sobre la vila durant els dos segles i les causes de la seva caiguda a càrrec del molinenc Carles Guirado, geògraf.

I finalment una taula rodona amb els molinencs Josep Artés, Josep Canals, Lola Esteba, Miquel Oliver, Miquel Pellicer i Eugènia Pijuan.

També es va poder veure una maqueta del pont de les quinze arcades feta per en Jaume Coma.

Podeu descarregar-vos l’article que Carles Guirado, geògraf, va publicar a la revista Espai de Recerca sobre l’acte.

La caiguda i enderrocament del pont de Molins de Rei: crònica, vivències i records [.pdf]

 

Crònica de la Paella-tertúlia que vam organitzar per diumenge 2 de març de 2009 a l’Agrupació Folklòrica de Molins de Rei.

López Tena i Jordi Martí: una paella sucosa

Finalment, després dels articles encreuats el passat mes de novembre, Jordi Martí i Font i Alfons López Tena van seure al voltant d’un arròs per acabar de discutir el que havia motivat la seva coneixença “cibernètica”: la lluita independentista s’ha de centrar en la conquesta d’un estat o ha d’anar lligada a un procés de transformació del model econòmic?

L’acte el va organitzar l’Ateneu Mulei de Molins de Rei, i va comptar amb l’assistència d’unes quaranta persones. I després d’ingerir l’arròs va començar el debat, també estimulat per les intervencions del públic assistent. I va resultar, certament, un debat sucós, amb substància. La proposta de debat era agosarada però estava en sintonia amb les circumstàncies polítiques actuals, les quals fan visible l’eixamplament de l’independentisme: a la taula s’hi asseien, d’una banda, una persona vinculada històricament a CDC i que ha fet una carrera judicial que l’ha portat al ventre de la bèstia, al Consell General del Poder Judicial espanyol. De l’altra, un militant independentista dels vuitanta que ha acabat formant part de la central anarcosindicalista CGT.

Els dos ponents no van arribar a definir quina mena de programa podria aglutinar tots i totes les que lluitem per la independència, però sí que van trobar alguns elements comuns. Però primer, explicarem les discrepàncies. Per a Jordi Martí, la conquesta de la independència va lligada a un projecte d’alliberament de la majoria social catalana, això és, la classe treballadora. Per a López Tena, vincular alliberament nacional amb alliberament social és contraproduent, i així ho considera perquè en aquests moments aquest segon projecte (s’anomeni socialisme o s’anomeni com s’anomeni) no compta amb gaire partidaris al nostre país, al seu parer. S’ha de dir que el jurista partia amb avantatge en el seu discurs: mentre el sindicalista es veia obligat a explicar que volia la independència i alhora el canvi de paradigma econòmic, i a explicar com es relligava tot això en una estratègia política (a llarg termini, per força), López Tena ho tenia més fàcil. Ell no deia si estava a favor o en contra d’un model econòmic o altre perquè, simplement, prou important és la conquesta d’un poder polític propi com per afegir-hi “adjectius”. L’Estat fa la Llei, i aquest fet tant essencial que ara tenim en contra els catalans i catalanes és el que guanyaríem, i això té prou potencialitats transformadores per a lluitar-hi a favor.

Tots dos van fer èmfasi en allò que reforçava els seus arguments: Martí assenyalava que en una Catalunya independent ens podrien governar els mateixos que ara ho fan i que, per tant, “canviés tot per que no canviés res”. López Tena digué: potser; però la millor garantia per a que ens segueixin manant els que ara ho fan és que endarrerim la lluita per la independència fins a la conquesta d’una hegemonia determinada (l’esquerrana, s’entén) al si del moviment. Menció a part mereix el tema de la territorialitat: el jurista considera que l’Estatut del Principat pot donar lloc a la celebració d’un que seria la porta d’accés a la independència… d’aquesta part del país, és clar. Per la seva banda, Martí donava més importància a la llarga però profunda tasca de conscienciació nacional, que ha d’abastar tots els territoris on es parla la nostra llengua, és a dir els Països Catalans. Aquesta consciència nacional s’adquireix en les lluites socials, que s’ha d’empletar al moviment d’alliberament nacional. I va posar dos exemples clars d’èxit del moviment independentista. Un de més genèric: èxit en comprovar que les lluites pel territori arreu de Catalunya en les darreres dècades s’havien fet en clau nacional i no oposant les comarques a la metròpoli barcelonina. L’altre, més concret: el moviment contra el Transvasament de l’Ebre va “catalanitzar” aquesta regió.

Però més enllà de la discrepància, també es van plantejar elements interessants de cara a la construcció del projecte independentista. Tots dos estaven d’acord en què la base del moviment es trobava en el principi polític d’oposar-se a la dependència (en qualsevol dels sentits): organitzar-se i decidir és el punt de partida d’una societat que vol ser lliure. I encara més: López Tena va destacar positivament que, com més capacitat de decisió tenen les persones sobre les seves vides -per exemple, amb la conquesta del dret al divorci- més la troben a faltar en els altres àmbits –és a dir, més s’adonen de la dominació política-. L’independentisme s’ha de basar en un empoderament de la societat civil.

Com vam dir en la presentació del dinar, l’eixamplament de l’independentisme ha desbordat les organitzacions primigènies dels setanta i vuitanta, les que partint del marxisme feren una tasca d’extensió del moviment entre les classes populars. Avui, al costat d’aquests plantejaments esquerrans, trobem que la proposta independentista no resulta descabellada entre les elits econòmiques i socials que van ajudar a construir i mantenir l’Espanya postfranquista (la darrera mostra d’una actitud constant en la contemporaneïtat): com va dir López Tena, a la metròpoli madrilenya ja no necessiten el “moro amigo” per al manteniment de l’aparell polític espanyol, ara ja hi poden posar els “blancs i cristians”, que són els seus. I això vol dir que La Caixa, Planeta són espanyols “de segona”, han passat a ser la cua del lleó. Pot desconcertar inicialment, però girar l’esquena a la realitat no ajuda a avançar.

El contingut socialista en la lluita o la priorització d’un front comú per la conquesta de l’estat és un debat latent en el moviment independentista català. I és en moments de creixement i extensió social quan aquest s’accentua. Amb totes les diferències que hi vulgueu trobar, aquest debat és el que es manifestà en el moment de més creixement de l’MDT dels vuitanta, quan uns optaren per la “Política Independentista de Combat” i els altres pel “Front Patriòtic”. És, doncs, un debat ineludible, però res no ens obliga a repetir el fatídic desenllaç dels vuitanta, sinó que avui, amb més bagatge polític, l’independentisme pot arribar a trobar uns elements reivindicatius bàsics per a esdevenir una alternativa sòlida. I construir així un moviment d’aliança entre sectors socials que reflecteixi la majoria social catalana i que aconsegueixi dinàmiques unitàries en la lluita per un nou marc polític… que pot conduir o no a la transformació de les relacions de producció.

Albert Botran Pahissa
Ateneu Mulei

Una nova sessió de “Històries de Molins de Rei, amb imatges i testimonis de l’època” de l’Ateneu Mulei es van centrar en l’evolució urbana de la vila

Després de gairebé dos anys, el passat 14 de novembre de 2009, a les 19h va tenir lloc la segona sessió del cicle Històries de Molins de Rei, amb imatges i testimonis de l’època a l’Ateneu Mulei. La primera sessió va tenir lloc el 15 de desembre de 2007 i el tema central va ser el Pont de Quinze Arcades, sobre el qual es va realitzar una exposició sobre el context històric en el què es produí la seva construcció, el paper que va jugar en el desenvolupament urbà de la vila i els fets i circumstàncies que van desencadenar el seu tràgic desenllaç.

Continua llegint →